Com es posa l’amor
dins el nostre èsser? i perqué l’imà atraient del sexse oposat al nostre el
segueix com la papallona que busca la flor per alimentar-se?.
Feia molt temps que
cada vegada que em trobava amb l’Andreu sentía una frisança que em turbava sense
que jo fos conscient de poguer percebre que realment l’estimàva. I si alguna
vegada em passaba pel cap aixó pot ser amor, desseguida m’ho treia ja que era
molt reàcia a creure amb ell.
Des de molt petita
tenia en ment disfrutar de la vida sense la complicaió d’aquest
sentiment……no!....lligar-se amb un home?.....de cap manera. A més, els meus
pares estàven divorciats. Podría dir que dells en vaig apendre la lliçó.
L’Andreu, em conexia. De fet sempre
habia format part dels amics i amigues que solíem surtir junts. Ell era el que
mes s’allunyaba de mi. No perqué la manera de pensar o d’actuar fòssin
paraleles, si no per la sencilla raó de que venía a ser com un “picaflor”, ara
feia bromes amb una, ara amb una altra, i en fer-me’n a mi sense donar-me compte
en certa manera el rebutjaba. Li deia…..mira que arribes a ser
pesat….apa,ves!....i ell se’n anàva com si res seguint amb les altres amigues
ja que elles si els agradava aquelles “tonteries” com deia jo.
Va arribar el dia en
que li va sortir una feina fora de la ciutat i per fi, vaig quedar-me lliure
d’ell. Que be?....li vaig dir. Espero que et trobis molt a gust i siguis feliç.
Ah, peró de tant en tant, fes-me una trucadeta per el móvil eh!. Ell, assistí
amb el cap i tot seguit em va fer un petó tot dient-me…..ets la millor flor. I
rient els dos va desaparèixer carrer avall, fins que la boira que hi había el
difuminá.
Durant molts dies les
meves amigues no paraven de parlar d’ell. Estàven pesadissimes….lÁndreu aquí,
l’Andreu allá jo!...per a mi es va convertir en un mal són. Tant mal són que em preocupá. Si , si,
perqué no hi habia nit que no pensés amb ell. A més, no m’habia trucat cap dia
com jo li vaig dir que ho fes.
Esclar que tampoc
m’ho mereixía, ja que com he dit en un començament, en certa manera el
rebutjaba. Llavors perque m’habia de trucar?, si es que no m’ho mereixía…bé,
coses rares, molt rares. No volía viure sense cap home en la meva
vida?.....Peró i aquell petó del seu acomiadament en que em va dir ets la
millor flor?. Em tornàva a recorrer per el meu cós, aquella frisança turbadora
fent-me sentir un desitx encara mes fort del que abans copsava.
Em revelaba, fugía de
les meves amigues, em quedàva a casa. Volía, volía peró ell l?Andreu no trucaba
i com mes dies passaven més desitxosos eren els meus instins de dona enamorada.
Una tarda d’aquelles
xafugosses de mitad doctubre, vaig decidir anar-me’n al parc sentar-me sota un
arbre d’aquells de fulla perenne i lleigir una estoneta uns poemes del gran
Pablo Neruda. I tornar a reellegir el que tant m’agradàva i ves quina tonteria,
el sabía de memoria…..”Cuando seamos viejos”.
( que tindría aquell poema?).
Amb el llibre obert,
sense ni tant sols lleigir, de sobte sento un petó en la meva galta. Sabía qui
era, coneixia el seu perfúm, estàba impregnada d’ell sense saber-ho. Amb raó,
em va dir…..ets la millor flor!. Dels dos es desprenía escéncia d’un amor que
semblava amagat peró com tot amor aflora per els poros de la nostra pell. Les
seves mans recorregueren el meu cos i jo em vai deixar acariciar deixant caure
enmig de les fulles el llibre del bell poema.
Mª Isabel Civit.
Setembre de 2009-09-11
