Aigües tristes
Muts quedàvem davant el mar
no enteniem res,
erem infants aturdits,
desorientats, amb la mirada perduda
i nostres llàgrimes vesàven cara avall mirant aquella pols.
Ens varen dir que eren cendres,
les del pare, les de la mare.
Agafats de la ma i la por del no entendre
el perqué llançar al mar, al pare i la mare
i el perqué d’aquella pols,
i tantes altres coses
que ni jo ni el meu germá
enteniem aleshores
ni tant sols avui, ni va ser en el
demá.
El sol mig amagat també tenia por,
el silenci envoltaba tot l’entorn
tant sols recordo algún gemèc temorós i apagat
potser per no gosar que nostres cors no es trenquessin
quant nosaltres ja no sentiem
ni les rialles, ni les caricies i els petons
dels nostres estimats pares.
Un poema colpidor.
ResponElimina