DESERT
Terres seques, desolades
y tristes,
la mirada perduda en
l’horitzó
assedegada pel sol que
arrassa
allí tant sols exclama
la tristó.
Ni les herbes tenen
vida,
mústia aquella petita
flor
que ganes tenia de viure
i ofegada queda per la
calor.
Les nits fredes en
extrem,
no hi há vida, no es res
es tant sols un paisatje
dins el nostre univers.
Els estels llueixen…..no
se perqué,
el gran cel els dona
estada
peró els manquen les
rialles
i la lluna enamorada.
Un silenci que aclapara,
i la serp en la nit dorm
esperant la próxima
jornada
per ser mestresa i
senyora dins del seu món.
Mª
Isabel Civit. Novembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada