Per la teva estima.

Hola! sigueu

.

Per la teva estima

Ens coneixem des de la nostra infància i mai hem tingut una petita picabaralla, és més, sempre ens hem estimat com si fóssim germanes, però, avui m’has parlat d’intimitats ocultes que mai hagués sospitat què aquestes et portessin a la desesperació i a la vegada em calessin dins el meu cor. Per això, deixem dir-te, o més ben dit, deix que et faci reflexió del que el meu jo sent vers la teva persona.

Sé, que els bons consells a vegades es queden amb això, sols bons consells, però es que si no t’ho digués em semblaria com una traïció.

Mira, en primer lloc, et demano força, perquè d’aquesta actitud, depenen totes les altres virtuts.. Aquesta força ha de servir-te per caminar endavant sense que caiguis en altres paranys, a més de que t’estimis a tu mateixa i a la vegada sentis que t’importes per no deixar-te vèncer.

Sé que la teva realitat no es gens fàcil, et falta l’oxigen i que a més la por s’apodera de tu, així com també el síndrome de l’abandó del teu ésser.

Com t’entenc amiga Ester! com t’entenc! I quina angoixa em produeix en veure’t amb aquest desànim tant poc ferm en la teva persona. No, no ets l’amiga que jo conec, tal vegada sembla que siguis com un reflex d’una ànima en pena i jo no ho vull. Voldria tenir el remei i la paraula justa perquè aquest “clic”dinàmic es fongués dins la teva ment i fossis capaç de vèncer tots els obstacles que avui s’arrapen dintre teu igual que l’heura.

Apa, amiga, eixuga’t  aquestes llàgrimes, ningú t’ha vist. Juntes seguirem com sempre, perquè jo mai et deixaré. Que et sembla?, prenem un altre cafetó?...oh! mira, ara entra a l’establiment la Rosa, més...calla i riu, ja que el pes dels sofriments s’alliberen amb l’amor i l’estima de qui sap afrontar les dures proves amb la companyia dels silencis.

Maria Isabel Civit.